L'origen de la bandera catalana és molt incert i és per això que s'han creat teories diferents entre valencians, aragonesos i catalans, ja que cada nacionalitat defensa el seu origen de la bandera com a propi.
Això ha creat conflictes que han transcendit a àmbits d'identitat, com a cuestionar la llegimitad de llengua catalana o de la valenciana.
La Bandera apareix per primer cop documentada en el tomba de Ramon Berenguer II, al 1082.
També apareix en l’històric escut de Barcelona.
L’Escut de Catalunya
L’Escut de Catalunya és l’escut dels Comtes de Barcelona, el més antic de la Península Ibèrica i un dels més antics d'Europa.
L'Escut català es troba en una encunyació de Ramón Berenguer en l'any 1150. Això vol dir que la matriu és almenys uns 20 anys més antiga que aquesta encunyació.
L'origen de La Senyera el trobem cap al any 878, quan el rei ‘Lluís el Tartamut’ va investir a Guifré, com Comte de Barcelona, Girona i Besalú. Aquí es va iniciar la Casa de Barcelona, que con enllaços matrimonials van agrupar cada vegada mes territoris.
L’Escut dels Comtes de Barcelona està compost por quatre faixes vermelles sobre fons daurat.
Després ho escudo derivo com propi del Principat de Catalunya.
Les barres podrien ser un símbol més primitiu, usat por els Comtes de Carcassona (Territori francès), d'on procedia el noble Guifré.
Altra explicació atribuïx les barres al Papa. El vermell i el groc eren els colors pontificales i els reis del comtat de Barcelona i d'Aragó eren “abanderats del Papa”.
La Llegenda de ‘Guifré el Pèlos’
En el segle XVI s'origina una llegenda que ens parla que el Compte Guifré el Pelós va lluitar al costat del rei franc Carlos II el Calb contra els normands. Guifré, ferit de mort, va demanar al rei que li donés un escut.
El rei agraït per haver guanyat la batalla amb l'ajuda de Guifré el Pelós li prengue la seva mà i va lliscar els seus dits ensangonats per aquest escut.
Així d'aquesta manera va sorgir l'Escut de la Casa de Barcelona i aquest escut amb els anys es va convertir en ‘La Senyera’ (Bandera de Catalunya).
És una llegenda recent i bonica, però no deixa de ser això, una llegenda, que tant homes de lletres, com pintors han embellit la nostra història, la Història del Poble Català.